Com intuireu per la portada estem al davant d’un pastitx lovecraftià de primer ordre. Els que encara segueixin llegint després de l’espantada general es trobaran amb una obra sorprenent, aerodinàmica i gratificant pel lector.

Ahir en Pau em va fer esperar un parell hores en un centre comercial. La fortuna va propiciar que m’apropés sense gota de passió a l’Fnac, on vaig trobar Permagel (Club Editor, 2018), la primera novel·la d’Eva Baltasar, poetessa llorejada. Em va sorprendre trobar les paraules “lesbiana” i “suïcida” en una mateixa frase de la contraportada. Abans no m'havia cridat gaire l'atenció, tot i ser un dels més venuts aquest passsat Sant Jordi i de veure'l en multitud de tweets. La troballa va catalitzar la compra i, de rebot, va provocar que el meu dilluns resultés notablement més emocionant del que es preveia.

Pícnic a la Llum de la Lluna (Orciny Press; 2017) és la segona novel·la (de cinc) de Nick Antosca, un puto geni de trenta-cinc anys al que també se li pot atribuir el mèrit de ser el creador de Channel Zero. El pícnic va fer-lo mereixedor del premi Shirley Jackson 2009. Però fins aquí, res que no poguéssiu descobrir a cop de wiki.

Aquest llibre té quelcom que, quan el comences a llegir, fa que premis el cul.

Set (7) motius pels que opino que hauríeu de llegir Perímetre (Catedral, 2016).

El primer és per en Jair Domínguez, escriptor. Recordo quan al 2015, a la TerCat realitzada a Girona, vaig tenir el privilegi de retrobar-me amb en Daniel Genís, el cor d’El Biblionauta. Tot conversant li vaig comentar els prejudicis que tenia envers l’obra d’en Jair, totalment infundats. Potser era pel fet de de tractar-se d'un personatge mediàtic… no ho sé. I els títols que coneixia de l’autor tampoc m’empenyien a llegir-me els llibres. Ell em va aconsellar que em deixés estar de ximpleries i que ho provés. I quina sort que vaig tenir. Aprofitant que el premi Ictineu 2017 a millor novel·la fantàstica escrita en català va ser precisament per Perímetre, em vaig decidir a llegir-la. Però abans volia un tastet. No volia el plat gros per començar, i el passat 20 de desembre, durant la jornada de reflexió prèvia a les eleccions imposades per l’estat espanyol, vaig llegir-me la ultraviolenta Hawaii Meteor (Tria Llibres, 2012; Ara Llibres, 2017). Una lectura divertida, feia molt de temps que no reia tant amb un llibre. Ideal per un dia com aquell. I l’avantsala del inexcusable Perímetre.

No tinc ni idea de ressenyar llibres, ho explico aquí. Així que vagi per davant que l’únic objectiu de l’entrada (i de les que vindran) és explicar perquè m’ha agradat la novel·la en qüestió.

I Nits de Matapobres (Brau; 2015) m’ha agradat molt.

Ei, què tal.

Ja té nassos plantar-te amb quasi bé trenta tacos i amb una carrera, màster i doctorat a l’esquena sense saber ben bé què és el que vols fer. Decideixo obrir el blog en una època en la que tot són lamentacions sobre opcions no triades i incertesa sobre el futur. Però també per potenciar una vessant de la meva vida que sí que em satisfà, la lectura i l’escriptura.