TintaLlunes

Com intuireu per la portada estem al davant d’un pastitx lovecraftià de primer ordre. Els que encara segueixin llegint després de l’espantada general es trobaran amb una obra sorprenent, aerodinàmica i gratificant pel lector.

Voldria deixar clar d’entrada que, per mi, el millor pastitx d’aquest tipus (que he llegit) és Los Nombres Muertos, d’en Jesús Cañadas. A ell, però, li reservo una entrada monogràfica cap a l’Agost. És un autor d’una importància fonamental en el marc del terror i la fantasia espanyola i crec que mereix una dedicació substancialment superior. Dit això, no estem davant de qualsevol pastitx… Al 2017 La Balada va ser mereixedora del British Fantasy Award i el Shirley Jackson Award.

Vaig conèixer Lavalle llegint el tercer número de Windumanoth. Si no sabeu de què tracta el projecte de Windumanoth, us deixo aquí el link al Patreon i faré veure que no passa res. Lavalle va començar a publicar al 1999, quan tenia vint-i-set anys. Per tant, estem al davant d'una carrera literària relativament dilatada. En Victor confessa sentiments contradictoris envers la figura de H.P. Lovecraft, encara que no tant amb la seva obra, per la que es desfà en elogis. I és que com molts potser sabreu, una de les facetes de l'escriptor de Providence era la de ser un puto racista, masclista i retrògrad. Aquestes qualitats no li van impedir fer somiar les generacions que vindrien amb les seves obres, fundacionals de tot un gènere com és l'horror còsmic.

No és la primera vegada que la relació entre el fantasma de Lovecraft i els seus lectors carrega plomes. Un parell d’anys enrere hi va haver una campanya per aconseguir que l’organització dels World Fantasy Awards substituís el model d’estatueta del premi –abans amb l’efígie de l’escriptor– per una altra diferent. En el cas de Lavalle, aquesta relació incòmode ha estat un dels motors per recuperar una història de l’autor (L’Horror a Red Hook), passar-la pel seu filtre reciclant els personatges i fer justícia al col·lectiu de negres del Harlem del primer quart de segle XX.

Una de les habilitats de l’autor de Providence era la de submergir al lector en un ambient malsà. El feia partícip del poder d’unes forces superiors i extraterrestres, no comparables a l’existència de l’espècie humana. Sense descriure de manera directa els horrors provinents d’un espai i un temps diferent al nostre aconseguia transmetre el desassossec i la bogeria que es desfermava dins del cap dels pobres personatges que poblaven les seves històries. I Lavalle ho aconsegueix. I ho fa mostrant-nos només la punteta.

Sense servir-se d’un excés de pirotècnia i en unes escasses cent cinquanta pàgines l’autor aconsegueix situar-nos a la pell d’un afroamericà que lluita per guanyar-se la vida (o més ben dit, sobreviure) en la societat fonamentalment xenòfoba de la Nova York del 1920. Ens introdueix als ambients propis de l’esoterisme lovecraftià i ens desplega una trama lògica per les circumstàncies que envolten al personatge, qui es veu abocat a triar entre una realitat terrible o una opció encara pitjor. Que sigui el lector qui jutgi en cada cas a quina ens referim.

Com a pastitx que és, recomanaria la seva lectura a algú que s’hagi endinsat prèviament en una història relacionada amb els Déus Primigenis. Tot i així penso que Lavalle ha fet una feina gran i digna. És refrescant imaginar com haurien estat les històries de Lovecraft si aquest hagués tingut entre les seves moltes habilitats la capacitat de no menysprear la gent diferent a ell.