TintaLlunes

Pícnic a la Llum de la Lluna (Orciny Press; 2017) és la segona novel·la (de cinc) de Nick Antosca, un puto geni de trenta-cinc anys al que també se li pot atribuir el mèrit de ser el creador de Channel Zero. El pícnic va fer-lo mereixedor del premi Shirley Jackson 2009. Però fins aquí, res que no poguéssiu descobrir a cop de wiki.

Aquest llibre té quelcom que, quan el comences a llegir, fa que premis el cul.

En Nick aconsegueix crear un ambient sobrecollidor que et xucla des de… Un segon, que ho comprovo. Sí. Des de la primera punyetera frase. Sense exagerar, paraula de sediciós. Potser és el vocabulari que utilitza, cuidat al detall, o potser és la capacitat quasi diabòlica que té per descriure i narrar sobre persones decadents en entorns també decadents. A mi, aquest impacte inicial, va durar-me fins la plana cent quinze (ull, de dues-centes deu que té el llibre). No recordo un altre inici de lectura igual d’estimulant que aquest, ni que es mantingui tant al llarg de la narració.

Jo aquest llibre l’emmarcaria en el subgènere del terror melancòlic, que segur que no existeix. I és que tota la història té aquesta pàtina de tristor. Lògica, potser. Estem davant d’una història de venjança entre l’Adam, un nen assassinat, i el seu assassí, el senyor Bunny. L’escollit per dur a terme la venjança és en Bram, un jove desgraciat que està molt sol al món. Tot a través d’un road trip a l’americana a cavall entre el món dels vius i dels morts.

La narració és farcida d’imatges molt visuals. Cabronament visuals, però que sense les quals potser no s’aconseguiria transmetre aquest rotllo tan macabre. M'ha semblat detectar algun tic Gaimanesc, encara que potser és degut a que tinc pocs referents… El que és clar és que tot i que a estones m’hi recordés, en Nick aconsegueix manufacturar un producte totalment original i desitjable. I si li hagués de posar una única pega a la novel·la és que cap al final se’m va desinflar una mica en quant a tensió narrativa. Tensió narrativa? Mmh, sí, tensió narrativa. Crec. No ho sé, potser vull dir que vaig trobar a faltar una mica més de la drogaïna de les primeres planes. Però què coi, se’m va fer massa curt.

Aquesta novel·la ha estat excel·lentment traduïda per l'Hugo Camacho, el cervell, el cor i els ronyons d’OrcinyPress.  El pícnic no serà l’únic llibre d'Orciny que llegireu per aquí, només cal veure el catàleg! I si encara no coneixeu l’editorial jo no sé pas què dir-vos. Bé, sí, que si busqueu material del bo, treballat amb passió i cuidat al detall és el que estàveu buscant. I que si us feu patrons d’Orciny rebreu contes exclusius, entre altres possibles recompenses. La vostra vida serà una mica més bizarra… I veient la que està caient a fora això és més que recomanable.