No tinc ni idea de ressenyar llibres, ho
explico aquí. Així que vagi
per davant que l’únic objectiu de l’entrada (i de les que vindran) és explicar
perquè m’ha agradat la novel·la en qüestió.
I Nits de Matapobres (Brau; 2015) m’ha agradat molt.
En cent trenta planes en Jordi Dausà ens
explica l’experiència d’en Roger i la Bàrbara, una parella de trena-pocs anys
que entren en contacte amb el “sidral”, una nova droga de disseny que s’estén
per la ciutat a la mateixa velocitat que ho fan avui dia els suposats delictes
d’odi a l’estat espanyol.
La primera observació és que se m’ha fet
curta. Potser és perquè m’ha agradat trobar una història com aquesta en una
ciutat com, és clar, Girona. Penso que mai escriurem prou sobre Girona. Però el
més probable és que sigui a causa de la manera de narrar que té en Jordi, de
com desplega la història capa a capa. Sense pressa, però sense anar-se’n per
les branques. Si bé recordo el primer capítol amb una certa fatiga –sense dubte
el que vaig trigar a adaptar-me a la història–, la resta va passar com ho faria
una segona pinta de John Bull.
Penso que en Jordi pareix uns personatges
propers. Dolorosament propers. En funció de l’òptica amb la que te’ls miris
pots considerar-los o bé uns perdedors, o bé sentir-t’hi molt identificat.
L’autor els aboca a un buit existencial en tres dimensions, com aquest en el
que estem tan còmodament instal·lats. I malgrat que ells flirtegen en tot
moment amb l’absurd, pel lector acaba resultant (com a mínim això m’ha semblat
a mi) comprensible i, fins i tot, tendre. Potser ens fa ser conscients de que,
sovint, ens adonem del que realment importa quan ja no hi ha volta enrere.
La història acaba quan encara no has paït
la trama. Com si després del sexe et fessin fora del llit a coces. Sobtat, però
lògic. I és que aquesta història no té ni un sol gram de greix.
Sense cap mena de dubte ha estat una bona
lectura. Tinc ganes de llegir Lèmmings, la seva novel·la d’enguany –i la
quarta–. Però ara per ara, i tal com diu en Jordi al seu blog: “Correu, correu cap a la llibreria de la mateixa
manera que els divendres corríeu a la barra del vostre bar preferit. La festa
no pot acabar-se”.
Aquesta no ha fet més que començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada