TintaLlunes

Set (7) motius pels que opino que hauríeu de llegir Perímetre (Catedral, 2016).

El primer és per en Jair Domínguez, escriptor. Recordo quan al 2015, a la TerCat realitzada a Girona, vaig tenir el privilegi de retrobar-me amb en Daniel Genís, el cor d’El Biblionauta. Tot conversant li vaig comentar els prejudicis que tenia envers l’obra d’en Jair, totalment infundats. Potser era pel fet de de tractar-se d'un personatge mediàtic… no ho sé. I els títols que coneixia de l’autor tampoc m’empenyien a llegir-me els llibres. Ell em va aconsellar que em deixés estar de ximpleries i que ho provés. I quina sort que vaig tenir. Aprofitant que el premi Ictineu 2017 a millor novel·la fantàstica escrita en català va ser precisament per Perímetre, em vaig decidir a llegir-la. Però abans volia un tastet. No volia el plat gros per començar, i el passat 20 de desembre, durant la jornada de reflexió prèvia a les eleccions imposades per l’estat espanyol, vaig llegir-me la ultraviolenta Hawaii Meteor (Tria Llibres, 2012; Ara Llibres, 2017). Una lectura divertida, feia molt de temps que no reia tant amb un llibre. Ideal per un dia com aquell. I l’avantsala del inexcusable Perímetre.

El segon és pel seu estil. Jo no hi entenc gaire, d’això. Però crec que després d’haver llegit un parell dels seus llibres el podria reconèixer mamat i a les fosques sense problema.  És directe, no s’entreté en el morbo o espera un copet a l’espatlla per més suculenta que sigui l’escena que et presenta. Tira milles estiguis preparat o no. No sé ni què estic dient. És millor que ho descobriu per vosaltres mateixes, de veritat.

El tercer és per l’Enginyer. L’Enginyer és un senyor al que li van assassinar la família. Ha après la Disciplina del pistoler i ara persegueix al desgraciat de La Toussaint per passar comptes. Les situacions per les que navega fan que s’hagi de comportar com un mercenari sanguinari i implacable, com un home pietós, com un assassí amb trets esquizoides o com un pare, però mai sense perdre la coherència en sí mateix. Durant la major part de la novel·la, l’Enginyer ha de travessar el Desert, que esdevé quasi bé un personatge més. Aquest podria ben ser el quart motiu per llegir-vos Perímetre. I es que el Desert que se'ns descriu és molt meta. Quan l’Enginyer creua el Desert, nosaltres també el patim. L’estil d’en Jair es corseca i s’endureix. Les coses dolentes passen al Desert i ell s’encarrega de que en siguem conscients.

El cinquè motiu és l’Aurora. Vaig xalar com un porc llegint en Jair enfundat en les botes d’una nena de dotze anys. L’Aurora i el seu presseguer, el seu pollastre en salsa i les confusions (a)típiques d’una nena petita. L’Aurora és el cel a la Terra, l’àncora de l’Enginyer, que es veu atret pel magnetisme de la barbàrie i del deure obstinat. Quan l'Aurora entra en escena, inclús les frases s'endolceixen. Ens sentim com a casa. M'ha semblat una passada.

El sisè és que m’hi jugo un ou a que no hi ha res igual escrit en català. Sóc conscient de la meva ignorància, i pot ser que em passi de frenada, però aquest llibre em fa pensar en un bri d’herba enmig de l’erm. Estem davant de l’apocalipsi sense tòpics i a la catalana. Aquesta és una història de venjança en la que tenen trobada pistolers (alguns d’ells retardats), malabaristes assassins i esquizofrènics, bèsties mecàniques victorianes i nenes petites que llegeixen la Bíblia. Va home, va. Posi-me’n tres.

I el setè… bé. El setè és pel diable.